dimecres, 29 d’agost del 2007

Sobre la selecció genètica (és necessari GATTACA?)

Avui, tot veient les notícies sobre l'enterrament de la mort del jugador del Sevilla Antonio Puerta per problemes cardíacs, mon pare m'ha comentat que cada vegada hi ha més gent amb malalties genètiques. És cert, com ja li he dit amb ell, ara, normalment la gent amb una malaltia genètica no és mor abans de tenir fills. Podíem parlar de diabètics, hemofílics, o fins i tot miops com jo. Fa milers d'anys segur que alguna bèstia m'hagués engullit abans que jo la pogués veure, o hagués estat víctima d'una senzilla emboscada per part de la tribu rival. Certament tothom qui més qui menys té algún tipus de deficiència que fa uns quants segles ens hauria impedit trobar una parella amb qui copular, o directament ens hauria dut a la tomba.

L'espècie humana és cada cop més inútil. Podiem dir que cada cop es troba menys adaptada al món natural i més adaptada al món urbà, és a dir al món artificial creat per l'home. Vaig veure una notícia fa uns dies sobre un estudi que deia que els nens d'avui en dia ja tenien més desenvolupat el dit polze que no pas el dit índex. El dit índex era el més útil per a l'humanitat fins l'aparició de les noves tecnologies, on és més útil el dit polze. L'Homo sapiens està en constant evolució, una evolució on cada cop més tenim unes societats més poderoses, més modernes, capaces de fer una varietat més gran de coses, d'explorar hàbitats inimaginables, de volar, de sortir del planeta fins i tot, però la gran majoria dels individus que composen aquesta societat seria incapaç de sobreviure sol, sense l'ajuda de ningú més. L'exemple més clar és l'inici de tot, el naixement. La meva xicota és ginecòloga, i cada dia em parla de cesàries, espàtules, transfusions, sutures. Sense la seva actuació quasi la meitat dels nens moririen al moment del part, o si més no tindrien seqüeles greus. I també s'hauria de comptar el gran nombre de dones que moririen també en el moment del part. I de tots els supervivents del moment del part, quants no necessiten algún tipus de medicació o control mèdic? I això va en augment...

La humanitat funciona com un organisme i un home és com una cèl·lula de l'organisme. Sol és incapaç de sobreviure, però en un conjunt amb més cèl·lules (en aquest cas la societat), on cada cèl·lula té la seva funció i s'ajuden mútuament, és capaç de coses inimaginables. Així doncs espero que mai succeeixi una catàstrofe que desestabilitzi la societat en què vivim, i que aquesta desaparegui. Primer perquè molts només sabem fer la nostra feina i poca cosa més, i prou ens costaria arribar a aprendre a sobreviure en un ambient totalment diferent. Ara mateix se m'acut simplement el fet de caçar, fer de pagès, de granjer, sense totes les eines que existeixen avui en dia. Segon, si la societat se'n va a norris, se'n van amb ella tots els medicaments i instruments que fan que podem dur a terme una vida normal, tot i les malalties.

Un cop introduït el problema em vull centrar només amb el fet de les malalties genètiques, allò que ja està determinat i no podrem canviar. La resta és simplement aprenentatge, i si una cosa tenim els humans del segle XXI és capacitat d'aprenentatge. Cal tenir en compte, doncs, que la vida de milions de persones depèn de productes artificials, de medicaments. (Continuarà... com a les sèries, tampoc cal fer-ho massa llarg)

8 comentaris:

sukkus ha dit...

Jo també he pensat algun cop q si passés una gran desgràcia no sé si sabria sobreviure sense el nostre món modern creat. Probablement molts moríriem, però també penso que tot el coneixement adquirit després de tants segles bé hauria de servir per saber adaptar-se a la nova situació,no?
En tot cas, molts moririen segur, ara sobre si això seria una desgràcia per la Terra és discutible xD

Marc Gil ha dit...

Un llibre: Mecanoscrit del segon origen. Planteja exactament el que comentes sobre la supervivència en solitut.

Per altra banda, tot el tema genètic, coses com la miopia, per exemple, en molts casos crec que no determinen ni determinaven la nostra supervivència-reproducció. Els animals segueixen la llei del més fort i, per això, tenir un defecte com unes banyes més curtes és decisiu. En el nostre cas, el que compta és el cervell. És l'únic que ens diferencia definitivament de qualsevol altre espècie del planeta, ja que en qualsevol altre faceta som ampliament superats per un o altre animal.

El cervell ens ha permés desenvolupar la societat complexa (mooolt complexa)on vivim i que dóna sustent a gens defectuosos que fan que alguns tinguem miopia.

En el cas de diabètics o malalties més greus, doncs depén. Els casos realment aguts poden apareixer en edats tempranes per nosaltres en aquesta època...però recorda que ens podem reproduir a partir dels 14 anys, així que no és definitiu. Si ho fos, simplement no ho sabríem perquè cap de nosaltres tindria la malaltia avui.

Obviament, també es produeixen mutacions que molt probablement, gràcies a la societat que ens sustenta, en el cas de ser perjudicials costen més d'erradicar. Aquí ja entra un debat ètic i proper al nazisme...que era l'argument de Gattaca.

Marc Gil ha dit...

Ah, ja sé que era llarg, però m'he deixat alguna cosa.

En la meva humil opinió:

a) No som cada vegada més inútils. Què vol dir ser més inútil? Potser viure més de 80 anys de mitja quan fa menys de 50 anys era una cosa extranya?
Som menys intel·ligents avui que fa 1000 anys? Tornem a la nostra principal arma: el cervell.

b)Dubto que hi hagi més malalties genètiques avui que fa 100 anys. Com el càncer...qui moria de càncer fa 100, 200 anys...ningú, perquè no se sabia què coi era un càncer...

El que sí que hi ha són més malalties respiratories i cardiaques resultat de l'entorn: Contaminació i sobremedicació per una banda i alimentació i hàbits com l'excessiu sedentarisme per l'altra. Les relacionades amb l'edat no les comento perquè segur que les teníem abans també, però com no passàvem dels 50 anys no es manifestaven.

sukkus ha dit...

Jo crec que el càncer abans quasi no existia, no perquè no es conegués, sinó perquè la gent no arribava per viure-ho. A fi de comptes és un procés que es dóna especialment en gent gran (comparat amb els temps que comparem). Sí que hi ha casos de gent jove, que també poden ser donats deguts als factors externs que hem creat i que el poden provocar (contaminació, etc.)
Fa un parell de mesos llegia un article interessant que plantajava que el càncer podia ser una resposta de la vida/evolució/gens (digueu-li com vulgueu) per desfer-se dels membres que ja han perdut la seva capacitat reproductiva, que al final és la finalitat última de qualsevol animal, fins que l'home ha trobat altres sentits a la pròpia existència. No dic que sigui cert, però era un punt de vista interessant per a la reflexió.

Marc Gil ha dit...

Si, quan em referia a que no es coneixia volia dir que ningú ho podia viure...ergo ningú coneixia què era un càncer.

Si fos un mecanisme per desfer-se dels improductius...aleshores en tindríem tots no?

xerop ha dit...

Per a mi el gran problema que hem d'afrontar com a espècie no són les malaties diguem-ne físiques; d'aquestes sempre n'hi ha hagut, i sempre, pitjor o millor, la humanitat les ha superat, diga-li 'peste', diga-li 'grip', diga-li ara càncer o sida.

Per a mi el gran problema que tenim com a espècie, sense comptar la nostra decadent capacitat per relacionar-nos amb l'entorn a mesura que ens superpoblem, són les malalties psíquiques, o psicològiques. Avui en dia als nens se'ls hi diagnostica stress... joder, però com pot ser? Aquest tipus de desordres, que moltes vegades no són innats sinó adquirits (fruit de la vida en la nostra societat) són els que ens mataran com a espècie.

D'altra banda, crec que estem entrant en una generació en que la gran majoria d'individus estan/estaran menys preparats per afrontar la vida en general que els seus pares o avis.

Marc Gil ha dit...

Menys preparats? En quin sentit?

lluitxi ha dit...

Abans de continuar amb la segona part m'agradaria reflexionar sobre els comentaris de la primera.
Si molts humans moríssim per qualsevol motiu, evidentment no seria una desgràcia per la Terra, com sempre ha passat noves espècies ens substituiran.
Tampoc crec que hi hagi més malalties que abans, o potser alguna més, però el que sí que és cert és que hi ha més malalts. I sí que hi ha malalties que si no fós per les cures actuals no s'arribaria als 14 anys segur: diabètics, hemofílics, celíacs. Les primeres que m'han vingut al cap. I la miopia, molt em pesi, sí que podia influir en la capacitat reproductiva, potser amb mitja o una dioptria no, però amb 3 o 4 era molt difícil viure fa milers d'anys, i si anaves a la guerra fa uns centenars d'anys tampoc. Cal recordar que l'home rep quasi la totalitat de la informació de l'ambient pels ulls. I si no la societat et deixava per inútil. O no són sempre cecs els pobres de les històries de l'edat mitja i els segles XVI-XVIII?
El càncer no l'estava considerant dins d'aquestes malalties, tot i que us podria parlar de casos de nadons amb càncer que s'han curat gràcies a la malaltia actual. I sobre el fet de si és un mecanisme d'eliminar els individus no reproductius, no és cert. Ja existeix aquest mecanisme en totes les cèl·lules sanes, excepte les que donen lloc als gàmetes (espermatozooides i òvuls). Totes les cèl·lules dels teixits tenen un mecanisme de mort programada que depèn del nombre de vegades que es divideix la cèl·lula. Quan es divideix aquest nombre (un xic variable com tot en biologia) de vegades la cèl·lula mor, i així van morint les cèl·lules fins a atrofiar-se el teixit i a morir la persona pel motiu que sigui, depèn del teixit atrofiat primer. Les cèl·lules cancerígenes simplement perden aquest mecanisme de control, i es divideixen indefinidament envaïnt altres teixits i descontrolant tot el sistema, que al final també acaba amb la mort de l'individu.