Los mundos de Lluitxi

dimarts, 9 d’octubre de 2007

Baarle-Nassau i Baarle-Hertog

Com ja he dit, jo sóc un defensor potser massa afèrrim de la Unió Europea. Em sento ciutadà d'Europa i considero cada racó tant a prop com molts dels barris de Barcelona. I gràcies a la meva afició a viatjar, però sobretot a les companyies de vols econòmics i als amics que tinc i he tingut escampats per europa puc parlar de llocs que val la pena conèixer. Per això de tant en tant vull presentar d'algún lloc d'aquests.
Per culpa de l'aclamació popular, he decidit escriure-ho a hores de feina...
El primer de tots és/són Baarle Nassau i Baarle-Hertog, una/dos viles de Bèlgica i Holanda, amb un mapa més complicat que una partida de Catàn de 6 persones. La situació real és que és un troç de Bèlgica dins d'Holanda (fins aquí podeu dir, vés com Llívia!), però dins el troç de Bèlgica hi ha petites regions holandeses. (en el mapa en verd Bèlgica i en taronja holanda). I tot això passa enmig del poble.

La història d'aquest lloc és una mica complicada, es remonta a l'edat mitja, i té a veure amb herències, compres, vendes, conquestes i altres coses que feien els nobles quan s'avorrien, és a dir sempre. No m'enrotllaré amb la història, si la voleu conèixer millor consulteu: http://ontology.buffalo.edu/smith/baarle.htm
Per mi és l'exemple més estúpid d'una frase dita un cop per un periodista que no recordo qui és i molt menys com es diu.

"Les fronteres d'Europa s'han dibuixat amb la sang dels soldats i les ejaculacions dels reis"

La visita a aquesta/es viles, no té realment interès monumental-turístic o com se li vulgui dir. La guia michelin de casa no li dóna cap estrella (també té més de 20 anys la guia, potser ho han canviat). Realment, veure fronteres passant pel mig de carrers, pel mig de supermercats, o pel mig de cases és realment curiós, més enllà de visitar catedrals, temples o muntanyes espectaculars.

Amb la Unió Europea molts dels problemes que havia hagut de patir el poble s'han solucionat, com per exemple, el fet de pagar trucada internacional per a trucar al teu veí, el recorregut de dies/setmanes per a una carta que acabava a 50 metres de l'origen,... Però encara continua la duplicitat d'escoles, de policies, d'ajuntaments, ... per a una vila de molts pocs milers d'habitants.


Per desgràcia per a alguns també s'han acabat molts dels tripijocs que havien fet servir per a enriquir-se a costa de buits legals. Com per exemple, el fet de posar la porta a Bèlgica, però tenint la majoria de la casa a Holanda. Així ni la policia belga, ni la policia holandesa podien escorcollar la casa. O situacions gracioses, com el fet que la policia belga va obligar als assistents a una sessió d'una película massa pujada de to pels estàndards belgues, a seure només al costat holandès de la sala.

Si mai aneu per aquella zona, (Bravant, sud d'holanda/nord de bèlgica) us recomano passar-vos per aquest més que curiós poblet, i veure fins a on pot arrivar l'estupidesa humana.

dilluns, 8 d’octubre de 2007

Atila el ciclista

Fa uns quants segles els bàrbars anaven muntats a cavall i es dedicaven a arrassar els camps i les viles romanes, o si més no això és el que s'ensenya a les escoles. Però des de fa uns mesos, pel què llegeixo i sento, hi ha hagut una reencarnació de bàrbars en forma de ciclistes que han vingut a torbar la tranquilitat de Barcino. Peatons indignats reclamen el dret a que es respecti el seu espai, la seva acera, que es troba ocupada per hordes de bàrbars muntats en bicicletes. No puc negar que no hi hagi gent que no compleixi la nova ordenança de circulació, i tampoc no puc negar que jo no em salti jo mateix alguna norma, que és la de no creuar en vermell. Ja he estat escridassat per això una vegada. Però es mira malament al ciclista que passa en vermell o fins i tot li diu alguna cosa, mentre a la vegada i al costat d'ell hi ha 8 ò 10 peatons que també passen en vermell. Jo cada dia agafo la bicicleta, i encara no hi hagut dia que no hagi fet sonar el timbre per reclamar a algún peató que s'aparti del carril bici. Per no dir l'ús que en fan molts vehicles del carril bici com a lloc de parada . Tant cotxes privats, fins i tot davant d'una guàrdia urbana impassible; com serveis de neteja municipals (tot i tenir un lloc per parar a 4 metres de la brossa que hi ha a les cantonades de Barcelona, però no han de parar davant); o fins i tot l'ocupació per part de la pròpia guàrdia urbana. El carril bici és un bon lloc per deixar el cotxe patrulla, per fer parar a algú mentre se li demana la documentació i també per col·locar-se al bell mig a l'hora de dirigir el trànsit, no fós cas que molestéssim els peatons o els cotxes. Potser abans de queixar-se d'algunes infraccions que fan els ciclistes, cal ser concient que més del 90% de la gent fa infraccions lleus quan va a peu i amb cotxe, i no s'omplen diaris ni telenotícies amb això.

Un peató que també va en bicicleta i en cotxe

Sobre la selecció genètica II

Hi haurà gent que potser ho trobarà exagerat , però la vida de milions de persones depèn de medicaments i no per fer front a agents externs, sinó per a tractar malalties genètiques. Aquestes malalties són cròniques, per tant són molts diners i potser molt temps i sacrifici amb operacions i tractaments que s'acabaran gastant per a paliar aquesta enfermetat causada potser per un simple atzar del 50%, 25% o inferior de probabilitats que una de les dues còpies gèniques dels teus progenitors hagi acabat formant part de tu. Un simple event a l'atzar pot condicionar la vida d'una persona. Fa anys potser éren poques les persones que necessitaven de tractaments de per vida, però cada cop són més i més. Així que perquè no anar a l'arrel del problema i sel·leccionar ja els embrions que no tindràn aquesta malaltia? Això es pot fer quan l'embrió fa poc temps que s'ha començat a formar, quan té una simple forma de pilota. Crec que si algú troba pegues ètiques a això, és que poca ètica té, doncs moltes més desgràcies passen al món a nens i no tant nens nascuts des de fa anys, com ens haguem de preocupar de l'ètica de decidir si una pilota invisible a l'ull humà té dret a viure o no. Que seria una possible vida que no es deixa desenvolupar? Si es sel·lecciona l'embrió diguem-ne sà, també s'està donant l'oportunitat a una altra vida que es podria desenvolupar millor
I econòmicament? Doncs per mi tot el procés de fecundació in vitro i sel·lecció dirigida de l'embrió 'adient', ho haurien de finançar les administracions públiques. Al cap i a la fi, s'acabaran beneficiant de l'estalvi en operacions, tractaments, medicaments, ... És el mateix cas que les vacunes, es financen públicament (en el cas de països amb sanitat pública clar) aquelles que hi ha estudis que demostren que el cost del subministrament de la vacuna és menor que el cost de la hospitalització i tractament per la malaltia.
Realment espero que en breu temps es pugui desenvolupar la tecnologia que permeti sel·leccionar els embrions 'lliures' de malaties genètiques, i que la societat i la política entenguin que és un benefici per la societat i sobretot pels futurs nadons, i es deixin estar de collonades ètiques embrionàries més properes a l'edat mitja que al segle XXI. I si algú no estigués d'acord amb això i preferís deixar el futur del seu fill de la mà de l'atzar (o de Déu), doncs que es pagués de la seva butxaca el tractament.

divendres, 31 d’agost de 2007

dimecres, 29 d’agost de 2007

Sobre la selecció genètica (és necessari GATTACA?)

Avui, tot veient les notícies sobre l'enterrament de la mort del jugador del Sevilla Antonio Puerta per problemes cardíacs, mon pare m'ha comentat que cada vegada hi ha més gent amb malalties genètiques. És cert, com ja li he dit amb ell, ara, normalment la gent amb una malaltia genètica no és mor abans de tenir fills. Podíem parlar de diabètics, hemofílics, o fins i tot miops com jo. Fa milers d'anys segur que alguna bèstia m'hagués engullit abans que jo la pogués veure, o hagués estat víctima d'una senzilla emboscada per part de la tribu rival. Certament tothom qui més qui menys té algún tipus de deficiència que fa uns quants segles ens hauria impedit trobar una parella amb qui copular, o directament ens hauria dut a la tomba.

L'espècie humana és cada cop més inútil. Podiem dir que cada cop es troba menys adaptada al món natural i més adaptada al món urbà, és a dir al món artificial creat per l'home. Vaig veure una notícia fa uns dies sobre un estudi que deia que els nens d'avui en dia ja tenien més desenvolupat el dit polze que no pas el dit índex. El dit índex era el més útil per a l'humanitat fins l'aparició de les noves tecnologies, on és més útil el dit polze. L'Homo sapiens està en constant evolució, una evolució on cada cop més tenim unes societats més poderoses, més modernes, capaces de fer una varietat més gran de coses, d'explorar hàbitats inimaginables, de volar, de sortir del planeta fins i tot, però la gran majoria dels individus que composen aquesta societat seria incapaç de sobreviure sol, sense l'ajuda de ningú més. L'exemple més clar és l'inici de tot, el naixement. La meva xicota és ginecòloga, i cada dia em parla de cesàries, espàtules, transfusions, sutures. Sense la seva actuació quasi la meitat dels nens moririen al moment del part, o si més no tindrien seqüeles greus. I també s'hauria de comptar el gran nombre de dones que moririen també en el moment del part. I de tots els supervivents del moment del part, quants no necessiten algún tipus de medicació o control mèdic? I això va en augment...

La humanitat funciona com un organisme i un home és com una cèl·lula de l'organisme. Sol és incapaç de sobreviure, però en un conjunt amb més cèl·lules (en aquest cas la societat), on cada cèl·lula té la seva funció i s'ajuden mútuament, és capaç de coses inimaginables. Així doncs espero que mai succeeixi una catàstrofe que desestabilitzi la societat en què vivim, i que aquesta desaparegui. Primer perquè molts només sabem fer la nostra feina i poca cosa més, i prou ens costaria arribar a aprendre a sobreviure en un ambient totalment diferent. Ara mateix se m'acut simplement el fet de caçar, fer de pagès, de granjer, sense totes les eines que existeixen avui en dia. Segon, si la societat se'n va a norris, se'n van amb ella tots els medicaments i instruments que fan que podem dur a terme una vida normal, tot i les malalties.

Un cop introduït el problema em vull centrar només amb el fet de les malalties genètiques, allò que ja està determinat i no podrem canviar. La resta és simplement aprenentatge, i si una cosa tenim els humans del segle XXI és capacitat d'aprenentatge. Cal tenir en compte, doncs, que la vida de milions de persones depèn de productes artificials, de medicaments. (Continuarà... com a les sèries, tampoc cal fer-ho massa llarg)

dissabte, 3 de març de 2007

Presentació

Tothom té un blog. Potser per això me n'he fet un. Potser a algú li podrà interessar el que jo escrigui, les meves aficions. I si no, doncs com que sóc dels signe bessons, tinc doble personalitat i la meva altra personalitat llegirà a la personalitat bloggera.
Molts cops he pensat fer un blog, però la veritat és que tinc poc temps, tant per la feina, com per les múltiples aficions. Al final m'he llençat a fer-ne un.
La feina, alguns diran que no és feina, però jo crec que sí. Faig el doctorat, sobre el Virus de l'Hepatitis A. Sempre m'han fascinat aquests ents microscòpics capaços de fer anar de cul a organismes milions de vegades més grans que ells. Algun dia m'animaré a escriure sobre ells.
Aficions, doncs la principal és viatjar. Molta gent em diu que estic poc per casa, però no ho crec pas, el meu país és Europa, així doncs poques vegades surto de casa. M'encanta viatjar, i ho faig sempre que el temps ho permet (i evitar quedar-me sense diners, sort de les companyies Low-cost).
Segona afició, els esports. M'agraden els esports en general, més practicar-los que veure'ls. Sóc aficionat del Barça (ser soci és car, i treu diners per viatjar...), un dia, que ja fa 7 anys gairebé, vaig ser campió de catalunya de bàsquet (sub-20 nivell A, pels entesos). I últimament m'he llençat més a la muntanya i a les curses (com més freaks millor). Demà vaig a per la meva primera marató, a veure què tal.
I una bona farra tampoc me la vull perdre. De les millors festes universitàries, als bars més cutres de la ciutat, passant per aquelles nits que s'acaben fent l'ença pel carrer.